Archivos Mensuales: mayo 2014

A la cerca de “Ciudad Perdida”


8 a.m. ens venen a recollir en 4×4, carreguem les motxilles, s’ha acabat el descans, comença una travessia de 6 dies per anar a Ciudad Perdida i tornar-ne.

Després de recollir a la resta del grup, en serem cinc, i de fer una horeta per carretera, arribem a un control militar, ben armats, per variar, és l’entrada a la reserva indígena. Continuem una hora més en “carro” per un camí de carros, sort que anem en tot-terreny. Hem arribat a Machete Pelao, poble que rep el nom de lo “brutos” que eren. Comença l’odissea.

DSCN6344Dinem, agafem energies, encara no sabem el que ens espera. Motxilla a l’esquena comencem a caminar, el camí és agradable, al costat d’un riu que de tant en tant va formant piscines naturals amb petites caigudes d’aigua cristalina. Al cap d’una horeta de camí ens aturem per prendre un bany, primera aturada. Mentre descansem veiem com pel camí pujen les mules carregades amb diferents indígenes que després ens anirem trobant pel camí. Reprenem el camí, ara toca creuar el riu, a petits saltirons entre les pedretes. I comença la pujada, i quina pujada!! Sol directe, gairebé sense ombres, pols, molta pols, ni que fós el desert! Però no estàvem a la Sierra Nevada de Santa Marta? Això sembla el Sàhara! Portem mitja hora pujant, uff… seguim cap amunt i trobem un cartell que marca que hem fet el 25% del camí, amb resignació i suor continuem. Quinze minuts més de pujada i trobem un altre cartell que ens indica que estem al… 25%? Altre cop? Se’n riuen de nosaltres? Encara amb més resignació i suor, seguim cap amunt. La pols del terra se’ns fica als pulmons i cada poquet anem fent aturadetes per respirar i gaudir de les vistes. Pujem i pujem quasi una horeta més; segons el rellotge, que segons el cos en semblen cinc! I per fi al cim, toca un descans, uns trossos de sindria entre gallines que els encanten les nostres llavors i burres que els encanten les peles.

Continuem caminant per la carena amb precioses vistes a banda i banda, la verdor del paissatge ens fa oblidar l’esforç de la pujada. En poc més d’una hora arribem a on passarem la nit, només ens falta creuar un pont que tambaleja a cada petjada. Aquesta nit dormirem en hamaques, amb un sostre però sense parets, a la llum de la lluna, escoltant gripaus i ves a saber tu què més que no sabíem identificar, a la vora del riu, toca dosi extra d’antimosquits i cobrir-se bé amb la mosquitera. Busquem la postura per dormir i després de molts intents ens adonem que les hamaques estan fetes per a fer-hi la migdiada però no per a dormir-hi, i menys si t’ataquen les etiquetes (pregunteu-li a l’Agus 😆 ).

DSCN6372S’escolta un gall, ens llevem, mal al cos, definitivament les hamaques són tan sols per una estoneta. Esmorzar a punt, no només en sóm cinc, quatre periquitos ens acompanyen, són ben petits però s’ho mengen tot, fins i tot la xancleta i entre rialles ens toca començar a caminar.

Per la nostra sorpresa, bona part del camí es troba envoltat d’arbres cremats recentment. Resulta que els indígenes ho fan per a tenir més terres de pastura. Volen tenir ingressos de la venda dels ramats. El contacte amb tant de turisme els està creant falses necessitats i estan “perdent” una part de la seva essència. Ens preguntem si és millor no tindre-hi cap contacte…

Continuem i les nostres mirades es meravellen, anem veient cases dels indígenes, ben rodones simbolitzant el cosmos i amb un sostre amb dos petits pics els quals representen els dos cims permanentment nevats de la Sierra Nevada de Santa Marta, els més alts. Al cap d’una estona arriben al poblat de “Mutanyi”, els ulls dels més menuts ens observen, són ben boniques, cabell llis, molt negre, pell fosca, vestits blancs i uns petits somriures tímids.

Els qui habiten aquest poblat són la tribu dels “Kogui”, una de les quatre tribus que habiten la zona juntament amb els “Arsarios” o “Wiwas”(els més comerciants, tenen fins i tot la seva agència de guies), els “Arhuakos” i els “Kankuamos” (desgraciadament aquests dos darrers ni els coneixerem ja que habiten zones més llunyanes del camí turístic).

Respirem, és una petita immersió en altres cultures, còm serien les nostres vides si haguéssim nascut aquí? Qui ho sap?!

Caminem i entre arbres ancestrals no ens n’adonem i ja hem arribat al segon refugi. Un bany al riu d’aigües cristal·lines, ens relaxem, gaudim, la mare terra ens acull.

Sopem, volem conèixer més de la seva cultura. Als nens no se’ls considera homes fins que en la seva adolescència realitzen la cerimònia sagrada del “poporo”. Aquesta consisteix en 3 dies consumint fulles de coca amb cal, que els cremarà la boca i els llavis, juntament amb el xaman, o com ells l’anomenen “mamo”. A partir d’aquesta cerimònia els homes ja poden casar-se. Tant homes com dones es casaran amb qui els ho ordeni el mamo. Tot i així, no dormiran junts, no ho fan mai per no caure en la temptació. El sexe és únicament reproductiu i quan mantenen relacions ho fan de dia i fora del poblat. I a més a més la dona ha d’estar quieta, ja que encarna la pachamama i creuen que el seu moviment podria convertir-se en tremolors de la terra.

El poporo és el recipient on fiquen la cal que utilitzen per absorbir millor les propietats de la coca, que seguiràn prenent la resta de la seva vida. La dona no prendrà coca sinó que serà l’encarregada de preparar-la.

Entre històries i cuques de llum se’ns ha fet tard. Avui dormirem “a lo princesa tropical”. Lliteres completament cobertes amb mosquiteres a mode de dosser de color blanc que transmet aire de conte.

DSCN6411Un altre dia, cames preparades i continuem la marxa. Entre moltíssima vegetació anem trobant “bohios”, són les cases dels indígenes. Algunes d’elles estan habitades, d’altres buides, La propietat és diferent, no és privada, qualsevol pot habitar qualsevol espai buit i conrear camps que estiguin en desús. No existeixen les herències.

Gaudim del dia, encara que de vegades les forces minven una mica. Sempre  ben acompanyats del riu, atravessant-lo a cada poquet, a vegades sobre les pedretes, d’altres descalços amb els peus a l’aigua, d’altres en ponts, que era el que més por feia.

Arribem al refugi, bany al riu ben merescut, papallones a la panxa, després de tres dies caminant demà arribem a “Ciudad Perdida” o “Teyuna”, com la coneixen els indígenes, que en llengua Chibcha significa “origen dels pobles de la Terra”. El nom de “Ciudad Perdida” ve donat perquè no va ser descoberta fins al 1975 per assaltadors de tombes.  Teyuna va ser creada aproximadament cap al s. XI per la tribu del Tayrona i va anar augmentant de volum i importància quan moltes altres tribus de la zona van anar-hi a refugiar-se de la conquesta espanyola. Després va ser abandonada, sobre el 1600, es creu que per epidèmies que van obligar a la població a disperasar-se en petits assentaments.

Anem a dormir, aquesta nit en tenda de campanya, hem de descansar, demà serà un gran dia.

DSCN6479Ens llevem abans que el sòl i emprenem el camí. Vint minuts a la vora del riu i arribem a l’inici de les escales: 1200 graons ens esperen. No n’hi ha dos d’iguals, alguns són de l’alçada d’un pam, d’altres d’una cama sencera. Ben bé una hora pujant graons entre la densa jungla. Per fí ja hi sóm!! 🙂

Arribem a les primeres “terrasses”, són una extensió rodona de terra delimitades per petites parets de pedra, són les bases sobre les quals construïen els habitatges i també disposaven de sistemes per conduir l’aigua. Estaven diferenciades per zones segons oficis i posició social. De terrassa en terrassa anem pujant, tot el camí és empedrat.

Arribem a la prat més alta, les vistes són espectaculars, és un lloc realment privilegiat. Les dues terrasses que hi han aquí són diferents. Una ovalada molt gran i una de rodona al cim, des de la que antigament es podia divisar tot el poblat, ambdues eren espais de reunió.DSCN6519

Un petit problema per a la vista,  quan en girar al cap des d’aquí veiem com a cincuanta metres cap amunt hi ha una caserna militar, 😯 😡 😥 Suposadament era per “protegir-nos” de possibles assalts. Definitivament, el motiu per el que s’ha de venir amb tour guiat per una empresa és perquè la zona està controlada militarment i cal pagar el tribut. La gran part del que hem pagat s’ho quedaràn ells, l’altra intermediàris, agències, guies, transportistes,… i els indígenes només en veuràn les engrunes. És una pena perquè és un camí que podries fer en solitari, i els indígenes que en són els més afectats, perquè són les seves terres les que s’atravessen, en són els menys beneficiats.

Malgrat tot, hem pogut conèixer una mica d’una cultura indígena que encara sobreviu i a on es rememoren històries ancestrals com “Serankwa”, o el Déu Sol. Diu la llegenda que Serankwa era un nen molt i molt lleig, tant que el seu pare n’estava avergonyit i buscant una manera d’embellir-lo el va banyar en or. Tal va ser la sorpresa en quant els raigs del sol el van tocar i el nen va resplendir que el van creure part del mateix sol.

Quina aventura…

El pase de diapositivas requiere JavaScript.

 

 

Anuncios